Vila-rodona, un poble d’uns mil habitants situat a la comarca de l’Alt Camp (Tarragona) a prop de Valls i a tocar de Santes Creus. La Vila, nom com és coneguda per aquella zona, es poble de pagesos que treballen de sol a sol, gent amable i divertida, gent de bon menjar, del vemut els diumenges, del Chartreuse, del “contru” i “recontru” i de llargues nits a la fresca. Poble de vinyes, bon vi i de bones cireres, poble travessat pel riu Gaià que a vegades fa males passades. Una vila amb castell, columbari, un campanar altissim i un sindicat del vi formidable. Un lloc on les paraules mildiu, ensulfatar, Massey, parellada, macabeu, esporgar, llargueta, rostolls, ull de llebre o borrases, entre altres, formen part de la vida cotidiana. Poble d’olor a pà recien fet d’en Florial i on es feia la millor gasosa del món. Un lloc on el soroll de les máquines de pelar atmelles s’escoltava per tot arreu. Poble de grans festes majors, on cada any l’Orquestra Maravella o en Janio Marti entre altres ens feien disfrutar i d’una Fira amb més de 620 anys d’història. Poble d’en Calderé i de grans derbis futbolistics amb el Pont d’Armentera, vigilats molt d’aprop per la Benemèrita. “Colmados” com a Cala Rosita i les seves espectaculars llonganises amb pebre, cal Safraner, diguem-ne que era una especie de petit Corte Inglés, El Bar Miami, el Casal i l’incomparable i llafiscos Bar Nuevo, regentat per en Joan del Cal Nassos i el seu gat de nom Terrorista, Cal Rata, Cal Tit ,Cal Toni o cal Tocinaire, conformaven una part dels negocis de la Vila.
També hi havia una botiga de vetes i fils, perfumeria i “novedades” (com en deien en aquella época de l’última moda), regentada per dues meravelloses senyores, l’Antonieta i la Pepeta. Eren conegudes per el renom de la casa, les de Ca la Castells. A l’entrada de la botiga i havia una cortina blanca i groga perquè no accedisin les mosques i demés bestioles voladores. De vegadesd’aquesta cortina apareixia un gat que controlava que cap bestiola de 4 potes intentes entrar-hi per la banda de baix. Un cop superat el petit esglaó, a mà dreta i havien dos mostradors grans. El primer era per les “novedades” arribades des de Barcelona, del mateix carrer Trafalgar i el segon era per la roba a metros, les vetes, els fils, els botons, calces i calçotets. A l’altre banda de la botiga dues butaques de mimbre plastificat, de cuadres grocs, blancs i negres i al mig uns prestatges amb les colonies, i xampus (Mirurgia, Brumel , Heno de Pravia). Aquelles dues senyores es passaven la vida a la botiga, fent mitja o ganxet i per les tardes, hi havia reunió de padrines. Enriute’n de la CIA o el Mossad. En aquella época sense internet, ni mòbils, ni càmares de vigilancia, ni GPS, amb tres satèl·lits mal comptats, elles ho sabien tot, res no passava a Vila-rodona sense que aquelles padrines estiguessin informades. El control i el coneixement del poble era total i absolut. Entre venda i venda, punt de cadena i pujar a mirar com estava el “caldu”, en aquella botiga es “pentinava a tothom”.
Són temps passats, però temps que recordem amb molta il·lusió i carinyo.
