No Creuràs el Motiu Pel Qual els Barreters Tenien el Cabell Taronja!
Els fabricants de barrets del segle XIX i principis del XX van estar exposats a una pràctica perillosa que va tenir conseqüències greus per a la seva salut. Aquesta pràctica era l’ús del nitrat de mercuri en el procés de feltrat dels barrets. El mercuri és un metall pesant i altament tòxic que pot causar danys irreversibles al sistema nerviós i als òrgans.
El procés de feltrat implicava tractar la pell d’animals, com ara el conill o el castor, amb solucions de mercuri per separar les fibres individuals i facilitar la seva manipulació en teixits més densos. Els vapors de mercuri s’alliberaven durant aquest procés i eren inhalats pels treballadors, que passaven llargues hores en tallers mal ventilats.
Amb el temps, l’exposició crònica al mercuri provocava una acumulació del metall en el cos, conduint a una condició coneguda com l’hidrargiria o malaltia del barreter. Els símptomes incloïen tremolors, pèrdua de coordinació, trastorns de la parla, debilitat muscular, i canvis en la personalitat. Un dels símptomes més visuals era la decoloració del cabell i la barba, que podia adquirir un to taronja degut a la reacció química entre el mercuri i la queratina, la proteïna principal del cabell i la pell.
Aquesta condició va donar lloc a l’expressió “boig com un barreter”, que es va popularitzar per descriure el comportament erràtic i sovint irracional dels afectats. La imatge del barreter amb cabell i barba taronja va esdevenir un estereotip cultural associat amb la locura.
Walt Disney va capturar aquesta imatge en el seu personatge del Conill Boig en “Alicia al País de les Meravelles”. Amb el seu barret taronja i comportament excèntric, el Conill Boig simbolitza la follia induïda per la toxicitat del mercuri. Aquesta representació serveix no només com a element narratiu, sinó també com a recordatori històric de les pràctiques laborals perilloses i les seves repercussions en la salut dels treballadors.
L’ús del mercuri en la fabricació de barrets va ser prohibit a principis del segle XX, però la seva llegenda perdura en la literatura i la cultura popular, servint com a advertència sobre els riscos de l’exposició a substàncies tòxiques en el lloc de treball.
